11 agosto 2010

FANTASMES


Qui no ha sentit, o parlat, del seus fantasmes com la figura al·legòrica que no ens deixa avançar? Sempre havíem relacionat els fantasmes amb alguna cosa del passat, però, vet ací que no és veritat.

Estos dies arrere hom m'ha dit que haig de superar un tema pendent què està demorant-se sine die, perquè així podré avançar personalment, allò curiós és que aquell tema què li era present a la meua persona interlocutora cada vegada està regirant-se envers el passat, o millor dit, va formant part d'un passat que cada dia que passa s'acreix (tots tenim un passat, si més no), i allò pendent ja no és tant urgent, ni tan sols cal.

Però ( d'ahí el títol ) em resulta més suggerent la fantasmagoria del present, què ofega, cega, fa mut, atura el desenvolupament de l'ara i ací. Els fantasmes ( i les fantasmes) són com un malson, hom no sap si dorm o està despert. Potser siga qüestió de perspectiva, però de vegades les il·lusions s'esvaïxen i se'n van per on vingueren. Hi ha monotonies que s'han de superar, canviar o trencar, en cas contrari, ens superen, ens canvien i ens trenquen per dins i per fora. Les il·lusions són només això, una burla, un error dels sentits o de l'esperit que fa prendre per realitat l'aparença o una esperança sense fonament real, al remat, fum.

Els fantasmes són fum, sí, tot i que, de vegades, fan una por...

No hay comentarios:

Publicar un comentario